diari d'en Noah (II)

una criança natural i respectuosa (amb ell i amb mi)

Ja des d'abans d'estar embarassada em plantejava com creia que seria jo com a mare, no com una pregunta profunda i filosòfica sinò arrel d'amigues que ho eren i mostraven estils completament diferents.
Abans que naixès el petit, pensava que el pit era alimentació i poca cosa més, que sí, que fomentava el vincle mare-fill però no deixava de ser nutrició, que després dels 4-6 mesos començaríem amb la complementària i a poc a poc el pit aniria desapereixent per ell. Pensava que als 3 mesos dormiria al seu bressol i a la seva habitació. Pensava que tindria temps per mi (poc, però alguna cosa sí). Pensava...

Ara que té 5 mesos crec que el pit és nutrició, és menjar i és alimentació emocional, és tranquilitat, és un element que li dóna seguretat. És vincle, és un vincle que fa que em prefereixi a mi, que sovint només es calmi amb mi (per bona o mala sort)...
Ara té 5 mesos i no dorm a la seva habitació, ni dorm al seu bresol llargues hores... dorm al llit amb nosaltres. Sovint triguem dues o tres hores en dormir-lo a la nit (se'ns fan les 12 o a la 1...), s'adorm als braços o al pit, però dorm tranquil.

Ara, m'he plantejat una nova maternitat, la meva, la meva manera de fer les coses, respectant el seu desenvolupament i creixement, i el meu com a mare. Aprenent cada dia i adaptant-nos als canvis.

No crec que sigui la millor manera, crec que és el que ens va millor a nosaltres.

Comentaris

  1. Ara a mi em tocaria escriure el post del "pare desplaçat"... Desplaçat però feliç. Feliç de veure com el Noah creix sà i content dia a dia i feliç de veure com te la millor mare del món sencer. M'incloc en el "nosaltres" del darrer paràgraf.

    ResponElimina
  2. Hola,

    A risc de ser inoportú i entenent que els blogs estan per comentar i que sempre hi ha l'opció de retirar un comentari, m'ha vingut de gust deixar el meu. Allà vaig:

    Que les coses no són com un se les espera ho sabem. De fet n'hem viscut i compartit prous exemples, per a bé, i per a mal. I si bé és veritat que allò que no depèn de nosaltres ens sorprendrà moltes vegades, no hauria de ser tan així quan allò que fem ho fem perquè volem, ens ve de gust o ens surt d'aquesta manera.

    I no comento per valorar l'opció més adient o per a portar-te la contrària. I ja hem parlat moltes vegades de que al final, almenys des del meu punt de vista, com criem els fills quan són tant petits té una importància relativa. Vamos, que segur que Hitler va mamar fins als 2 anys i que el bo d'en Gandhi menjava carn de gat crua des dels 2 mesos... Comento per donar voltes als motius pels que fem les coses, tant tu com jo, tant nosaltres com vosaltres. I és que fugint d'extrems sàdics com fer servir els fills de cendrer, crec que l'educació modela però no estableix ni el caràcter, ni la personalitat ni el tipus de persona que al final seràs. (Ego dixit amb la raó que tingui). Cap germà és igual. Entre d'altres coses, perquè passaran moltes coses durant els anys que ens toquin que ens canviaran tant una cosa, com l'altra i la darrera.

    Preàmbuls a banda, tu ets psicòloga, i jo biòleg (o al menys ho era fa uns anys). I jo sóc més de la nutrició que de la seguretat i el vincle. Més, que no vol dir del tot.

    Que els fills deixaran de mamar, no es pot discutir. Quan ho deixaran de fer, dependrà de tu. Que els fills dormiran al seu llit, també sol ser un fet. Tard o d'hora; que si no es fa difícil que tinguin germans. Que s'adormirà tot sol, per lluny que pugui semblar, arribarà a passar.
    I tot això que t'explico és obvi però porta implícita una altra cosa. I és que en cap cas, posar el punt final a qualsevol d'aquestes coses acabarà depenent del nen. -Bé, suposo que amb els inicis de la masturbació deuen deixar de voler dormir amb tu-. I és que com a algú que el foten al carrer, els canvis, sobretot els que no triem nosaltres, fan poreta. I el nen, en major o menor mesura, es queixarà. Es queixarà quan un dia deixi de tenir pit, quan un dia dormi sol perquè ja no el vulguis amb tu o perquè enlloc d'adormir-se hipnotitzat per la teta, l'escalfor d'un cos o qualsevol altra cosa, s'hagi de d'adormir sòl. I és queixarà avui o es queixarà d'aquí un any. Vull dir amb tot plegat, que el tràngol no l'hi podem estalviar.

    ResponElimina
  3. I a rel d'això també penso, que un nen de cinc mesos no prefereix; executa programes. I el de 'mama por' - 'mama mía' - 'mama menjar' és un dels més bàsics que existeixen i que van més enllà de l'ordre dels mamífers. Ocells, alguns rèptils, etc…

    I, va!, que em permeto portar-te la contrària portant-me-la a mi mateix, que sempre em podràs enviar a la merda o no llegir més i ja està.

    I començaré per dir, que per més virtuosos de raó que siguem, els 'grans' també executem programes. Que ens agradi sentir-nos preferits és natural per a gairebé tothom. M'atreviria a dir que per a tothom normal. I més per un fill. I potser més encara si és el primer. I potser encara més dels 'mésos', sent tant vulnerable a tot. No només som preferits si no que protegim...
    Una reflexió, si se'm permet. Sempre s'és preferit en detriment d'algú altre. Com si ens agrada més la xocolata, vol dir que ens agrada menys la vainilla. Però oju!, com triar la pastilla blava o la vermella, tot té una part bona i una part lletja. I en aquest cas, a la vainilla li sabrà greu. Perquè és tant normal que ens agradi ser preferit, com que ens molesti no ser-ho.

    I seguint amb; l'una-cosa-em-porta-a-l'altra, i on potser volia anar a parar, la manera com criem els fills és la manera com ens surt. I la manera com ens surt no deixa de ser una combinació del que preteníem o pensàvem que faríem, el que ens dicta l'inconscient i el que ens marca el dia a dia. I en aquest triple equilibri - i ja fa estona que estic opinant del que no em caldria - és on hi ha la clau. Perquè deixar-se portar pel que ens surt de dintre un dia rere un altre ho converteix en el 'dia-a-dia' i, poc a poc, la distància entre el que pensàvem que faríem i el que fem, es fa més gran. I pel camí correm el risc d'oblidar que el 'nosaltres', si parlem de fills no vol dir 2. O que el que pensàvem que faríem no podia estar tant malament. Perquè aquell bon dia en que fèiem plans de com criaríem la nostra criatura, ho fèiem d'acord amb el que pensàvem. I ho pensàvem amb raons. Ho raonàvem.


    Així doncs, el que volia amb aquesta parrafada, tant espessa com m'ha sortit, era donar voltes a perquè fem les coses com les fem. Que, segons jo penso, les coses a vegades no són tant màgiques com ens agrada veure-les i que a vegades, i només a vegades, val la pena afegir una mica de practicitat. Que, des de la meva humil opinió, la paternitat és cosa de tres i cal trobar la millor de les vies per a tots tres. I des del meu punt de vista, 'la millor via per a tots tres', serà complicat que sigui la millor via o la mes còmoda per a un dels tres de forma individual.

    Espero que no t'hagi molestat que et deixés aquest comentari al blog. De veritat que no volia. Potser sí que volia portar-te una miqueta la contrària però entenc que no faig cap mal. I que no jutjo com cries en N. si no que t'explico com veig jo les coses. No he volgut posar-me en un marc d'això està bé o això està malament. Si del que t'escric s'entén això, aleshores em sap greu. Està escrit al vol, m'ha sortit complex i costa donar entendre exactament el que vols donar a entendre. M'he fotut en un jardinet, però un cop escrit, ara em fa cosa no penjar-t'ho.

    Sault!

    JB

    ResponElimina
    Respostes
    1. primer de tot, qualsevol comentari escrit amb respecte serà benvingut.
      I després de llegir la teva parrafada, em reitero que aquesta és la meva manera, la que de moment ens va bé, no és perfecte, segurament per cap dels tres.
      Cadascú ha de trobar la seva.
      No estic d'acord amb tu en moltes coses, ja t'ho deus imaginar...
      sé que tot arriba, deixar el pit, deixar el nostre llit... unes coses abans que altres, i serà una decisió que prenguem els pares però la meva intenció és tenir en compte les necessitats del nen, juntament amb les nostres. Crec que hi ha un moment per tot.
      I finalment, ja sé que quan un és el triat, hi ha algú que no ho és, però també sé que arribarà un dia que això s'invertirà.

      Elimina
    2. jo aquí he de dir, que no cal que els pares prenguin certes decissions pels seus fills (si no volen o no ho necessiten), doncs els seu desenvolupament ja fa que deixin el pit quan no el necessiten i dormin sols quan estan preparats... com a mínim en el nostre cas així ha estat i ho he gaudit moltíssim

      Elimina
  4. Reina, felicitats! has deixat de pensar i has començat a sentir no és meravellós aixó! Viu la teva maternitat com millor la disfrutis que no per aixó el Noah deixarà de fer una carrera
    Ptns Guapa

    ResponElimina
  5. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. M'encanta que cada cop més els pares decideixin criar els seus fills com ho senten. A més costa molt poder deixar enrere tota la "sabiduria de criança" de la gent que dóna el seu parer sense que en demanem consell. Continua així, que segur que el teu fill estarà encantat... o així m'ho va semblar l'altre dia ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment és molt maco que cada família trobi el seu estil i la seva manera de fer, basat en el que creuen i en el que senten i no per imposició de la societat, ja que sovint trenquen esquemes del que es consideraria normal.
      Jo veig el meu fill sa i feliç, i penso que alguna cosa estarem fent bé, no? jeje

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada